domingo, 19 de marzo de 2017

¿Las mujeres, somos realmente un imán del hombre que deseamos?

Muchos hombres y mujeres estamos, en general, cansados de vivir desde tanta lucha y estrés, sin saber demasiado hacia dónde, o el “para qué”, siguiendo el ritmo que nos marca una agenda trepidante que en algún momento se apoderó de nosotros… y de nuestra alma.

Volver a sintonizar con lo que somos, con nuestra esencia más genuina, con nuestro femenino y nuestro masculino interiores es básico para ser nosotras y nosotros misma/os.

¿Cómo vamos a atraer lo que no somos? Acabamos buscando un “alguien fuera” que cumpla nuestras expectativas, que nos complete como hombres o como mujeres, como seres humanos, sin ver que para ello lo primero es sentirnos completos nosotros mismos. Naranjas completas buscando otra naranja para hacer juntos un deliciosísimo zumo. Es así como atraeremos lo que irradiemos…

Cuando las mujeres buscamos un hombre, masculino “por fuera” y dulce y sensible por dentro… y decimos que no existe ese hombre… ¿En ese caso, estamos siendo imanes de ello? ¿Estamos polarizadas en nuestro femenino genuino ancestral, a la vez que en nuestra seguridad masculina interior?

Quizás sería más fácil encontrarlo si, como mujeres, fuéramos más conscientes viviendo un femenino genuino sano, amoroso, compasivo, intuitivo, creativo, sensual, mágico y honrando a la vez nuestro masculino interior, nuestra pasión, nuestra seguridad, nuestro coraje aprendido con tanto ahínco durante estos últimos años…

Una nueva generación de mujeres reconciliadas con nuestra feminidad verdadera, sin miedo a mostrarnos frágiles pues durante estos últimos años descubrimos nuestra seguridad interior; confiadas, aliadas con nuestra energía masculina interior protectora… mujeres que hemos vivido nuestra masculinidad con todo lo bueno y con lo que hoy mejoraríamos, mujeres admirando este despliegue de cualidades masculinas internas que tanto nos han ayudado a sobrevivir, a conocernos y a poder comprender  más como siente y actúa el hombre… ¡que regalazo!


Hombres que habéis vivido de muy cerca vuestra faceta femenina durante los últimos años, hombres cariñosos, tiernos, aliados y compañeros de camino del día a día con una mujer un tanto masculina, una mujer que aprendía, como vosotros, el arte de sobrevivir tras una época de patriarcado y también de feminismo. Años de lucha, de dolor, de rencores, de culpas mutuas, para finalmente sentirnos todos un tanto perdidos… Hombres buscando ese masculino genuino que en algún momento se desconectó por todo lo vivido…

Vemos hombres despertando a su seguridad, a su masculinidad, a la confianza innata, reconectando con la pasión genuina, con la dirección y orientación, con el sentido profundo de vida, con el coraje y el saber que es así. Hombres venerando y honrando vuestro propio camino en conexión con vuestro femenino y vuestro masculino.

Muchas de nosotras buscamos ese hombre… quizás lo ideal sería dejar de buscarlo para poder así atraerlo y sencillamente encontrarlo desde la mujer que somos. Los polos opuestos sabemos que se atraen… porqué no vivirlo más fácil, sin tanta lucha, desde el fluir propio del femenino..Sentirnos completas es una ofrenda a nosotras mismas, es nuestro regalo… y desde ahí, dejemos que la vida nos guie… mejor… que la vida nos sorprenda…

Hombres y mujeres juntos en este viaje hacia la reconciliación verdadera de cuerpos, de corazones y de almas, de perdón, de amor incondicional, hacia el dejar “las armas” y las corazas, juntos, mirándonos a los ojos, andando hacia un mismo horizonte donde permitirnos florecer como seres humanos auténticos, honestos, en relaciones donde podemos volver a ser compañeros de verdad, almas afines o, porque no, almas gemelas.


Así… ¿Qué hombre deseamos las mujeres? ¿Somos el imán de ese hombre? Chicas, si os animáis, nos vemos este sábado 1 de abril en el taller “Reconciliando el femenino y el masculino en el día a día”. Más información en: www.adas-aurea.com 
Con cariño,
Àurea


 

domingo, 27 de noviembre de 2016

De l'Àurea cap a l'Ignasi

Va per a tu, Ignasi:
Ignasi, tu has estat el meu gran amor. M’has omplert el cos, el cor i l’ànima de tot el que una persona, una dona, pugui imaginar. He viscut amb tu el que és de veritat mirar-nos els ulls, abraçar-nos i sentir-nos absolutament plens, sense paraules, besar-nos i tocar les estrelles, morir-me de ganes de fer-te un dolç petó al moflet, o de mirar-te quan feies aquell moviment tan mono amb els llavis i també de jugar junts i fer pilleries com feiem...
Amb tu he tocat el cel i m’he arrelat més a la terra... el conegut terra i cel dels nostres cursos... junts hem viscut moltes experiències, molt pròpies del cel, i també adversitats de la vida molt pròpies quasi dels inferns... però junts les hem superat, una a una, amb la fortalesa, l’amor que ens teníem l’un a l’altre, i les ganes de viure i de ser feliços.

Això és el que de moment em fa seguir endavant, la plenitud i gratitud que he sentit aquests dies, pels anys tan intensos i tan plens d’amor que hem passat junts. I que espero compensi la buidor que sent ara el meu cos, el meu cor i la meva ànima també.
Si hi tornessim... repetiria exactament el que he fet amb tu, perque amb tu no em calia anar al cinema ni anar a dinar fora ni tantes coses que haguessim pogut fer si no ho haguessim tingut tot tan complicat... m’he adonat del que m’han omplert les nostres xerrades a la terrassa, o asseguts al bancs de la Diagonal, o en algun moment afortunat que hem pogut anar a una masia... i evidentment tornaria a fer el ritual de casament tan preciosíssim que vam viure, millons de vegades més.
Junts hem disfrutat també de compartir la nostra feina, els tallers i cursos per parelles i singles, sempre unint terra i cel... un regal que portaré dins del cor mentre visqui, dinàmiques divertides i canyeres... i també boniques meditacions... i juntant les mans dient aquell “Si” nostre al final del taller, sentint i cel.lebrant tot lo que haviem crescut i ens haviem emocionat i divertit... nosaltres... i ells....
He tingut la gran sort de contar amb un company de vida alhora que company de feina... i de fet ara he perdut els dos també.
M’ha agradat cel.lebrar l’homenatge del dissabte en el mateix lloc que vam fer quasi tots els nostres tallers... l’últim taller junts.
Gràcies Ignasi per haver estat el meu millor amic i confident, amant, còmplice, company de camí, company de feina i de jocs, company de barranquisme també a la vida, i sobretot, sobretot, mestre.
Sempre t’estimaré i estaràs en el meu cor.
Una abraçada de cor, d’aquelles que sento que encara em fas…
La teva Àurea
APRENDRE A MORIR PER APRENDRE A VIURE.

Ignasi Tebé Morera (21-25 d’octubre 2016)  LA MEVA MORT

La manca d’aire, el no poder fer res sense ofegar-me, l’angoixa que això em generava, va despertar tot un seguit de tempestes dins meu que em van fer sentir que m’era impossible viure… m’estava morint, ho sabia.

Era el primer cop a la meva vida que, malgrat tot el llarg historial de malalties, moltes d’elles greus, vaig sentir, m’estic morint!!!

Vaig sentir de tot, sempre havia vist la mort com la fi d’un camí, com un trànsit, com quelcom esperat, de fet ja hi havia estat molt a prop altres cops però mai l’havia sentida davant meu... i de sobte totes les pors, angoixes, fantasmes, foscors, inferns em van caure al damunt.

Volia fer tantes coses que no he pogut!, perquè he perdut tant de temps?, no he pogut acomiadar-me dels estimats com volia, què passarà als que deixo?, perquè ara un altre malaltia i aquest cop mortal, què es que el que havia de fer i no he fet?... imagineu-vos dos dies i dos nits amb aquests pensaments i de pitjors, sentint cóm la vida se t’escapa, com l’infern se’t menja.

Poc a poc vaig anar-me donant compte de que lo important no era el que havia fet o em mancava fer, errors de la cultura cristiana que ens va parir (judici final...) sinó que l’important era poder respondre a la gran pregunta, qui ets?

Em vaig veure sol, a la foscor, pensant qui era i vaig trigar molt a saber-ho, les respostes només eren de totes les coses que havia fet, en van sortir de bones i moltes de dolentes les bones quasi totes eren del què havia estudiat, aconseguit, fills, èxits empresarials, cursos fets, retirs espirituals, creixement personal, sexualitat sagrada... les dolentes ni us ho explico, moments viscuts en diferents etapes de la meva vida... Sóc un merda...

Més hores, més pànic, més angoixa, menys aire i cada cop més a prop del final i sense respostes... esbrinant dins la meva ment que tant havia après,que sabia tant de tantes coses i jo que em considerava una persona molt espiritual... Llàgrimes, ofec, rendició... ho sento, no puc més, que sigui el que hagi de ser, a la propera ho faré millor... silenci i poc a poc vaig anar sentint dins meu la pau, plorant a llàgrima viva, vaig començar a sentir un fil d’aire que em permetia, amb dificultat seguir viu, seguia respirant, plorant, rendit, quasi mort, però en pau... vaig començar poc a poc a veure una mica de llum i vaig veure tots els meus egos rient-se de mi, me l’estaven jugant: el de bon estudiant, l’educador, l’intel·ligent, el creatiu, l’emprenedor, el líder nacional de marketing, el comunicador, el generós i social, l’espiritual, esotèric i místic, el savi i conseller, el terapeuta, el sanador, el xaman, el mestre...i què dir-vos del que tot ho pot, tot ho aguanta i se’n surt de totes, el meu guerrer, el cavaller, i l’amant que tant sap donar...

Vaig sentir-me ridícul per haver-m’ho cregut durant tota la meva vida, eren sers reals però no eren Jo, sinó caretes, cuirasses, màscares d’això que estava buscant, altre cop silenci i pau i un mig somriure als llavis, tenia ganes de riure del que veia, això eren algunes de les cares de l’ Ignasi, vistes des de fora algunes bastant divertides. Em rendeixo, ho sento, us estimo, perdoneu-me, gràcies... no havia estat tant malament, i vaig començar a sentir la gratitud dins meu...i sobre tot em vaig veure ridícul i petit.

Des d’una senzillesa que fluïa sola, tota la meva vida va anar passant ràpid i vaig alegrar-me de tot lo bo que havia viscut, era un gràcies, gràcies, gràcies constant... el nen, els pares, el germans, col·legi, noietes, seminari, universitat, novia, parelles, fills, famílies, experiències, amistats, aventures, viatges, sexe, amor, bellesa, espiritualitat... i vaig sentir-me ple i absolutament agraït, aquest cop sense egos, tal qual, em vaig entregar, rendir, deixant caure els braços i sense parar de sentir petit dins una immensa gratitud.

Silenci i pau reparadores, una mica més d’aire, podré viure la mort com desitjava, per fi i a més amb aquell somriure als llavis d’una felicitat inexplicable... Qui ets? Soc Jo, Aquest, tal qual... aquí, molt petit però formant part d’aquest Tot immens, sentint la Unitat dins meu.

Un cop de llum em va cegar durant una bona estona, olors, sons, sensacions... bellesa desconeguda, infinit...
Com si es tractes d’una boira lluminosa vaig anar veient cada cop més el que hi havia dins... ho sento no ho se explicar no tinc referents per a fer-ho... el que digui està anys lluny del que vaig sentir i viure...

Vaig sentir la presència d’un nivell de consciencia col·lectiu que m’atreia, mi vaig anar acostant, no caminava ni volava, hi anava sense presses perquè volia sentir i gaudir-ho tot dins la calma, no hi havia pressa, vaig començar a viure la experiència del no-temps, més lluny, com en una boira vaig veure un altre nivell i me’l vaig guardar per després.

Era com un espai màgic (repeteixo, no se explicar-ho millor) amb una base com si fos de marbre o pedra molt blanca, alternat amb lloses més fosques, con un immens tauler d’escacs, envoltat per a unes columnes que miraven el cel, sense teulada... vaig sentir i veure essers molt especials, tot amor, tot saviesa de la que surt de no saps on, harmonia, un esperit col·lectiu de tots som un, bon humor, alegria i unes cares de felicitat d’enveja... no s’estaven sense fer res, es reunien en grups, parlaven, meditaven, reien, s’estimaven, estaven intentant construir des d’allà un mon millor, eren els mestres, avatars, grans essers que havien o no passat per la terra, vaig veure o poder intuir algunes cares conegudes... no vaig saber entrar més endins. Però hi havia quelcom que em preguntava feia molt de temps i només sentir-ho dins meu, se’m va manifestar.
L’Àurea i jo fa anys, des que ens coneixem, que hem sentit que els nostres guies eren els representants d’una energia molt especial, la energia crística, Jesús i Mª de Magdala, però el meu pensament humà sempre em deia que això del Tantra i la Sexualitat Sagrada, ho estava unint amb ells, amb calçador. De sobte vaig rebre una resposta, què es un Crist?: un ésser que sent home, ha comprés que també es déu i que viu unint terra i cel... Vaja... el nostre unint terra i cel (sexe i ànima). Uau!!! El nostre mon espiritual i carnal eren un.

Em va agradar molt  era un bon lloc per descansar, viure i ajudar amb amor, pensaments, energia, llum, canalitzacions, intuïció, màgia... als que estan treballant a uns nivells inferiors en mons cop aquest que acabo de deixar.
Però abans de decidir vaig voler conèixer allò que havia sentit abans i vaig anar a un altre nivell (en dic nivell per dir-ho d’alguna forma) tot i que lo superior i inferior, allà no existeixen.

Al anar-m’hi atansant sentia cada cop més respecte, més la sensació de que anava a entrar en un lloc sagrat, un temple, quasi reverència..

Impossible d’explicar... tot, absolutament tot estava en harmonia, la natura, els elements, les plantes, arbres, camins, espais, llum, aigua, pedres... animals i persones, estava al paradís, la connexió entre tot era absoluta, miraves una flor i la flor amb una mena de llum et deia gràcies, les persones semblava que portaven una túnica quasi transparent damunt la seva nuesa, era la llum que feien... estaven nus, nens jugant, homes i dones banyant-se, uns altres fent-se l’amor, gent jugant, meditant, rialles... ningú em va veure... Vaig seure una estona assentat a terra per contemplar-ho i vaig sentir la connexió amb la terra i tota la seva saviesa, sentia que tot era increïble, vaig voler respectar el seu món meravellós i amb els ulls plens de llàgrimes boniques, sortides del cor... vaig marxar.

Vaig sentir que les dues visions eren dues possibles eleccions que podia triar, quin honor, quina sensació... feia uns dies no me’n sentia mereixedor.

On vaig?... per on has entrat, ara ja ho saps, ara el que et cal es viure el que et toqui havent sentit i viscut tot això... Abans de deixar aquella llum meravellosa, vaig plorar molt d’agraïment i vaig sentir quelcom molt especial... vaig sentir veus que em parlaven dins el cor, havia estat aprenent tota la meva vida passada a estimar i ara, per fi, em sentia com si jo fos tot amor.

I vaig entendre que les hores, dies, mesos o anys que em quedessin eren per viure, sentir y ser, fluir, gaudir, ser feliç i ser amor... que no cal fer grans coses, que tot vindria sol... ¡deixa’t portar!

Vull gaudir de cada instant, de cada mirada, carícia, petó, silenci, aliment, aire, llum, pensament, emoció, cos, orgasme... i que el meu dia a dia sigui un càntic de gracies, gracies, gracies... constant a aquest Univers Infinit i meravellós.

Ignasi Tebé Morera (25-30 d’octubre 2016)  MORIR PER VIURE - Segona part

Què passava si aquesta mort que acabava de viure no es produïa encara? si em quedaven hores o potser dies, mesos o anys... la meva malaltia seguia no tenint resposta, m’havien tret ja dos cops líquid de la pleura per a poder respirar, la infecció semblava que baixava però el líquid anava creixent cada dia... tacs, puncions, esperar resultats de les moltes analítiques i cultius, enganxar pleura amb pulmó, metàstasi del últim càncer, la cosa s’anava complicant i totes les sortides eren possibles, el que vaig veure molt clar aquest cop, es que el meu cos tenia una data de caducitat i que la mort m’acabava de donar una gran lliçó, una gran oportunitat, la de tornar a ser i viure de veritat.

Què passa si son encara uns dies? Què passa si el que em queden son alguns anys meravellosos de regal?

I vaig veure que el millor era decidir-me a viure cada instant plenament, com si fos l’últim, sense mirar enrere, ja ho havia fet, sense pensar en el futur, vivint el present intensament amb tota la consciència, gaudint l’instant i fluint cada dia un xic més cap a la Gran Llum, cap a la felicitat, cap al viure plenament amb aquest cos, sexe, cor, emocions i ànima. Era quasi l’eslògan de l’Àurea i jo, ara seria de veritat la nostra vida.

Pensar en ella va ser com tornar a néixer, amb ella podia compartir quasi el 100% de tots aquests moments màgics, totes les pors i totes les descobertes, amb ella podria viure aquesta nova vida que se’m havia regalat, tots dos ho desitjàvem, ho compartíem i ens enteníem molt bé.

Viure en l’amor pot ser molt pel·liculer, però compartir des de la llibertat total, des del respecte i la honra molts moments del dia a dia era un altre cosa, arribar a gaudir d’una confiança que ens permetés a tots dos poder rendir-nos o entregar-nos sabíem el que era, però ara ho volem viure les 24 hores, amb el cos, els pensaments, el cor i l’ànima.

Vàrem sentir-nos, malgrat les incerteses, animats per viure el temps que fos amb tota la plenitud. Per separat estem fent una gran part del nostre camí, però n’hi ha un altre, que ens ve de gust compartir i fer junts. Arrel d’aquesta mort, ara vull viure a tope!
Viure plenament sembla que no es pugui fer sense diners... podríem viatjar, anar a llocs, espectacles... que fins ara no hem tingut temps d’anar, deixar de treballar i viure de renda el que et quedi, o reduir despeses per poder fer altra coses... tot això son trampes.

Viure plenament les 24 hores vol dir saber respirar, mirar, escoltar, contemplar, assaborir, olorar, riure, tocar, sentir, fluir, ser... des de la experiència de l’instant present, des de la consciència que tens un cos per viure, per gaudir i pel plaer; uns coneixements que, com a eines meravelloses  que són, pots fer servir quan et calgui; un cor ple d’emocions per viure i sentir i una ànima que ens permet fer-ne de tot això una sola cosa.

Sentir-te un amb el Gran Masculí i el Gran Femení, viure’ls dins teu o amb els altres, sentir-te aigua i fer l’amor amb ella, o amb el foc, ser terra, però mirant també al cel... Sentir com tota la bellesa et parla i vol dir coses, des d’un cos nu, fins a una roca, planta, animal o posta de sol... què més dona!!!...
Quan vius així tot flueix, no cal fer plans de futur, ni agendar... sols deixar-te dur i viure’n l’experiència.

Quan ho sents així, molts cops el sexe i les estrelles es donen la ma, la vida es un munt de somriures i ¡oh miracle!, com que et sents feliç atraus la felicitat, con et sents ple atraus l’abundància...

Comences a descobrir que no pensant en la mort, ens hem perdut el plaer de viure, que buscant fer, tenir, aconseguir, recordar, planificar... ens estem perdent el ser i el sentir i per tant el gaudir, el plaer... la guspira de vida de cada instant.
Desitjaria, de tot cor, que alguns dels que ho esteu llegint, no em veieu com un il·luminat, ni com un místic o mestre... la meva vivència quedaria molt lluny vostre. No fa gaire era un merda i ara ho segueixo sent, però dins la meva petitesa he descobert un infinit que tots som.

Què bonic, què inspirat i què poc pràctic!

Aterra més Ignasi, no volis tant, vaig sentir... aprèn a viure.

Viure és gaudir de cada moment, ben despert, de cada un dels passos i de totes les coses que et passen pel camí... un somriure, una mirada amb algú, la fulla que cau, l’aparador d’una botiga, la mà de l’amic, el glop refrescant, la cadira on seus o la carícia sobre el cos estimat... viure està fet d’instants i, els instants, de petites i de grans coses. Si surts d’excursió, a passejar, o et poses a escriure o veus la tele o escoltes música o menges o cagues o fas l’amor o medites... viu aquells instants. De tota manera desprès de l’experiència en el “paradís” el que vull més es viure i sentir la natura... i deixar-me estimar per ella i si a més a més estic en companyia... Què vols que t’expliqui!!!

Segueixo a l’hospital, ingressat, encara sense respostes, em costa respirar, però no paren de passar-me coses boniques i algunes molt curioses: una nit de sobte em va aparèixer la cara d’un amic africà al que vaig ajudar, ens vam estimar i conviure un seguit d’experiències molt dures, sobre tot per ell, se’n va sortir, va tornar al seu país i el vaig veure i sentir somrient, tot donant-me les gràcies, darrera seu van anar apareixent moltes cares... recordava tots els seus noms (algunes d’infància... la meva primera novieta al 7 anys, la Catalina)... al final eren molts, família, amics, clients, gent del treball,  de la docència, de la consultoria, gent dels tallers i cursos, de les teràpies, del bar o fins i tot del carrer o una festa... i em vaig sentir més estimat que mai.


I el fet de voler viure amb intensitat, m’ha portat a fer, pas a pas, aquelles coses que volia fer abans de marxar... si marxo ara o més tard, no es cosa meva.


Em sento preparat per viure, gràcies a la mort.

Ignasi Tebé.

Siempre estarás en nuestros corazones, Ignasi.

Hola a todos...

Soy Àurea, la pareja de Ignasi. Quería llegar a todos vosotros para informaros, con todo el dolor de nuestro corazón, que Ignasi ya no está con nosotros físicamente desde el pasado 4 de noviembre. Tras una falsa neumonía se escondía una metástasis de hígado y pulmón… complicada con un problema renal de última hora que ocasionó un colapso que lo llevó a irse apagando en unas pocas horas. A pesar de algún momento complicado, todo fue tranquilo y rápido. Se fue en paz y rodeado de la familia próxima que tanto le amamos. 

El pasado sábado 12 celebrarmos un Homenaje-Fiesta final, como él quiso nombrarlo en sus últimos momentos, muy entrañable y amoroso, para familia y amigos, y todos los profesionales y asistentes a nuestros cursos y talleres. Celebramos un ritual precioso, profundo y muy bello, seguido de lindísimos momentos muy amorosos por parte de todos, a micro abierto, con lágrimas de recuerdo, emoción, y alegría por todo lo compartido con él, así como cantamos tocando guitarras como él había hecho en familia, con un "haleluya" a muchas voces que nos puso los pelos de punta... incluso, por la tarde sonaron canciones country como él deseaba y poemas y "discursos" recitados desde todos los corazones de los allí presentes. 

Ignasi me pidió el pasado día 2 de noviembre que, si moría, os hiciera llegar, pasados ​​unos días, este escrito ... su último escrito. Para él era muy importante darnos la oportunidad de leer, si así lo deseábamos, lo que sintió en los últimos momentos. Yo también lo leí cuando él ya no estaba físicamente con nosotros...
Son dos partes ... la primera, cuando sintió la caricia de la sensación de morir y todo lo que vio y oyó ... y la segunda, como viviría si salía del hospital y seguía viviendo ... para mí , una oda a la vida en mayúsculas.

Me pidió que lo colgara en su blog / facebook por si os pudiera ser útil para vivir cada momento celebrando que estamos vivos, la alegría de vivir como él le decía.
Gracias a todos por haber estado siempre ahí. 

Con mucho amor, gratitud, plenitud y también vacío ...
Àurea

sábado, 24 de septiembre de 2016

LA ENERGÍA KUNDALINI: ¿mito o realidad?


Mi mano derecha estaba acariciando el vello de su pubis, sintiendo en parte la adoración por este vientre amado y por otra el deseo que generaba en mis entrañas esta hembra-diosa. Era muy hermosa, las formas de su femenino me encantaban, sus curvas, suavidad, textura, sus labios, su olor, su humedad… sentía mezcladas en mí, el deseo, la pasión y la devoción.
Ella respiraba suave, relajada, dejándose amar.
Mi respiración se iba acelerando, mi sexo despertando al deseo, con la otra mano acariciaba su cara, sus labios, su pecho… estaba entrando en un estado de embriaguez fruto de su embaucadora sensualidad, perdido en ella, dejando de ser yo y gozando de la Mujer, de la Hembra y de la Diosa.  Mis labios se unieron a los suyos… empecé a temblar, a vibrar… lo que sentía era mucho más que la atracción por ella, era algo nuevo.
Todo mi ser se aceleró, corazón, aire, sexo, sensaciones… sentía como un vértigo, algo que quería salir de mi, noté esta fuerza que empujaba en mi sexo, en todo mi perineo (mi pene se puso duro al instante), que anhelaba  llenarme por completo, buscando una forma de salir; no era el semen, no era un orgasmo conocido, era algo que cuando estalló dentro de mí, me arrastró a un vacío lleno de luz, de paz, de placer… era un orgasmo total… subiendo por mi espalda, llenando todo mi cuerpo, expandiéndose hacia el universo, haciéndome sentir una parte de este Todo Femenino, sintiéndome lleno y vaciándome…
Dice que dejé de respirar más tiempo de lo normal… me quedé en un éxtasis indescriptible, perdido en sensaciones, en la plenitud de algo superior… volví a respirar, a recuperar el aliento a ser consciente de dónde, cómo estaba y con quién, a sentir una inmensa felicidad.
¿Qué ha pasado? Tú sabrás… respondió con cara de sorprendida, le mal expliqué lo que me había ocurrido y se alegró de que su energía femenina hubiera podido despertar en mi tal experiencia.
Han pasado ya bastantes años, desde que descubrí, preguntando a un gran amigo, que aquello fue una Kundalini; quería repetir la experiencia y al principio no lo lograba… ahora, con el tiempo, ha pasado a formar parte de las maravillas de mi existencia. Con mi actual pareja puedo disfrutar de esta experiencia a menudo y al sentirla he podido comprender (no sé si explicar) este regalo que la Naturaleza nos ofrece a todos.
La energía sexual, cuando no está impulsada sólo por el deseo del coito, sino que procede de la estimulación a través de todos los sentidos (vista, oído, olfato, gusto y tacto) de nuestra parte masculina dadora (Yang) y de nuestra parte femenina receptora (Yin), de todos los poros de nuestra piel y de emociones tan sentidas como la ternura, el respeto, la admiración, entrega, libertad, seguridad, confianza… de nuestro corazón, del alma y evidentemente de nuestro cuerpo y sus genitales… resulta tan infinita que necesita esparcirse y llenarnos.
Saciarla o vaciarla con un orgasmo, por intenso que sea, es gozarla sólo en una pequeña parte; escucharla y seguir su proceso en cada instante, sentir como respirando la hacemos subir cada vez más arriba, vientre, diafragma, pulmones, corazón, brazos, hombros, cuello… nos ofrece otro tipo de experiencia mucho más sublime.
De repente la energía que hemos generado se despierta, parece que atrae a mucha más energía, la sentimos entrar en nosotros por los pies, por el perineo, por las manos… nos invade, llena y busca su salida en la luz, en la conexión con el infinito, la sentimos subir por nuestra espalda, primero despacio, cada vez más rápido… estallando finalmente a través de nuestra pineal hacia un horizonte donde el Femenino carece de forma y lo llena todo, donde somos como un espermatozoide cósmico fecundando a la Madre Naturaleza.
Algunos han considerado el despertar de esta energía como algo peligroso si no se está preparado, personalmente creo que si no lo estás no corres peligro alguno y si llegas a sentirla, a vivirla, es porque sí estás listo y la misma energía te acompañará. Supongo que a cada uno le llega en su momento adecuado aunque buscarla cuando no estás preparado sigue siendo una hermosa manera de ir preparando tu cuerpo, tu mente y tu alma para este futuro gran encuentro.
Cuando algunos místicos del Tao, del Tantra o de otras formas de vivir, hablan de unir la tierra con el cielo, estoy seguro que se refieren a esta experiencia donde el orgasmo pierde su nombre y se transforma en éxtasis.

 La Kundalini es la pura energía Vital, Universal, que busca desde el Gran Femenino (el Yin), al Gran Masculino (el Yang), es la atracción entre la tierra y el cielo, entre el sexo y el alma, es la fusión de lo que es (Yang-Shiva) y lo que se manifiesta (Yin-Shakti)… en términos más románticos es la Comunión Íntima entre el Masculino y el Femenino, pasando por el corazón (sin usar la mente).

Si cuando gozo de la vida, de un buen alimento, un hermoso paisaje o de mi cuerpo o del de mi amante… presto atención y me centro en escuchar estas sensaciones dentro de mí, sin juzgar, ni razonar, sin considerarlas etapas de ningún logro, sin esperar nada, sino simplemente disfrutando el momento… puede que sienta algún escalofrío de placer en mi interior.
Así empieza a moverse esta energía, pequeños y agradables escalofríos semejantes a cuando nos rozan la espalda (de abajo hacia arriba) o cuando nos acarician la nuca o nos rascan la cabeza…
Evidentemente esta ascensión energética no siempre se da de forma fácil… por el camino puede encallarse, encontrar atascos energéticos de tipo físico, mental o emocional, bloqueos, miedos, prejuicios, falsas creencias…que nos impidan sentir la experiencia o incluso, nos pueden ocasionar alguna molestia (como dolor de cabeza). De ahí la conveniencia de tener el cuerpo, la mente, el alma y la energía… limpios, claros, diáfanos…

Si sientes que quieres vivir esta experiencia, que puede ayudarte en tu vida, si deseas olvidarte de tus pequeñeces y empezar a fundirte con el universo, con los demás… si sientes que podrías… empieza a sanarte, a abrirte, a sentir y a dejar que la Serpiente de la Sabiduría vaya abriéndose camino en tu interior, no hay fechas, ni metas… ni ningún objetivo, no es algo a lograr… no es el resultado del Hacer, sino del Ser, del Estar y el Sentir… sólo un camino lleno de hermosas experiencias.
Y si conoces a alguna persona honesta en quien confíes y desees que pueda acompañarte y guiarte en este camino, pídeselo, ella valorará tu predisposición y podrá acompañarte en el camino.
Ignasi Tebé
Terapeuta, escritor y facilitador de cursos y talleres para Mujeres, Hombre y Parejas.
Colaborador de SexAcademy Barcelona.