APRENDRE A MORIR PER APRENDRE A VIURE.

Ignasi Tebé Morera (21-25 d’octubre 2016)  LA MEVA MORT

La manca d’aire, el no poder fer res sense ofegar-me, l’angoixa que això em generava, va despertar tot un seguit de tempestes dins meu que em van fer sentir que m’era impossible viure… m’estava morint, ho sabia.

Era el primer cop a la meva vida que, malgrat tot el llarg historial de malalties, moltes d’elles greus, vaig sentir, m’estic morint!!!

Vaig sentir de tot, sempre havia vist la mort com la fi d’un camí, com un trànsit, com quelcom esperat, de fet ja hi havia estat molt a prop altres cops però mai l’havia sentida davant meu... i de sobte totes les pors, angoixes, fantasmes, foscors, inferns em van caure al damunt.

Volia fer tantes coses que no he pogut!, perquè he perdut tant de temps?, no he pogut acomiadar-me dels estimats com volia, què passarà als que deixo?, perquè ara un altre malaltia i aquest cop mortal, què es que el que havia de fer i no he fet?... imagineu-vos dos dies i dos nits amb aquests pensaments i de pitjors, sentint cóm la vida se t’escapa, com l’infern se’t menja.

Poc a poc vaig anar-me donant compte de que lo important no era el que havia fet o em mancava fer, errors de la cultura cristiana que ens va parir (judici final...) sinó que l’important era poder respondre a la gran pregunta, qui ets?

Em vaig veure sol, a la foscor, pensant qui era i vaig trigar molt a saber-ho, les respostes només eren de totes les coses que havia fet, en van sortir de bones i moltes de dolentes les bones quasi totes eren del què havia estudiat, aconseguit, fills, èxits empresarials, cursos fets, retirs espirituals, creixement personal, sexualitat sagrada... les dolentes ni us ho explico, moments viscuts en diferents etapes de la meva vida... Sóc un merda...

Més hores, més pànic, més angoixa, menys aire i cada cop més a prop del final i sense respostes... esbrinant dins la meva ment que tant havia après,que sabia tant de tantes coses i jo que em considerava una persona molt espiritual... Llàgrimes, ofec, rendició... ho sento, no puc més, que sigui el que hagi de ser, a la propera ho faré millor... silenci i poc a poc vaig anar sentint dins meu la pau, plorant a llàgrima viva, vaig començar a sentir un fil d’aire que em permetia, amb dificultat seguir viu, seguia respirant, plorant, rendit, quasi mort, però en pau... vaig començar poc a poc a veure una mica de llum i vaig veure tots els meus egos rient-se de mi, me l’estaven jugant: el de bon estudiant, l’educador, l’intel·ligent, el creatiu, l’emprenedor, el líder nacional de marketing, el comunicador, el generós i social, l’espiritual, esotèric i místic, el savi i conseller, el terapeuta, el sanador, el xaman, el mestre...i què dir-vos del que tot ho pot, tot ho aguanta i se’n surt de totes, el meu guerrer, el cavaller, i l’amant que tant sap donar...

Vaig sentir-me ridícul per haver-m’ho cregut durant tota la meva vida, eren sers reals però no eren Jo, sinó caretes, cuirasses, màscares d’això que estava buscant, altre cop silenci i pau i un mig somriure als llavis, tenia ganes de riure del que veia, això eren algunes de les cares de l’ Ignasi, vistes des de fora algunes bastant divertides. Em rendeixo, ho sento, us estimo, perdoneu-me, gràcies... no havia estat tant malament, i vaig començar a sentir la gratitud dins meu...i sobre tot em vaig veure ridícul i petit.

Des d’una senzillesa que fluïa sola, tota la meva vida va anar passant ràpid i vaig alegrar-me de tot lo bo que havia viscut, era un gràcies, gràcies, gràcies constant... el nen, els pares, el germans, col·legi, noietes, seminari, universitat, novia, parelles, fills, famílies, experiències, amistats, aventures, viatges, sexe, amor, bellesa, espiritualitat... i vaig sentir-me ple i absolutament agraït, aquest cop sense egos, tal qual, em vaig entregar, rendir, deixant caure els braços i sense parar de sentir petit dins una immensa gratitud.

Silenci i pau reparadores, una mica més d’aire, podré viure la mort com desitjava, per fi i a més amb aquell somriure als llavis d’una felicitat inexplicable... Qui ets? Soc Jo, Aquest, tal qual... aquí, molt petit però formant part d’aquest Tot immens, sentint la Unitat dins meu.

Un cop de llum em va cegar durant una bona estona, olors, sons, sensacions... bellesa desconeguda, infinit...

Com si es tractes d’una boira lluminosa vaig anar veient cada cop més el que hi havia dins... ho sento no ho se explicar no tinc referents per a fer-ho... el que digui està anys lluny del que vaig sentir i viure...

Vaig sentir la presència d’un nivell de consciencia col·lectiu que m’atreia, mi vaig anar acostant, no caminava ni volava, hi anava sense presses perquè volia sentir i gaudir-ho tot dins la calma, no hi havia pressa, vaig començar a viure la experiència del no-temps, més lluny, com en una boira vaig veure un altre nivell i me’l vaig guardar per després.

Era com un espai màgic (repeteixo, no se explicar-ho millor) amb una base com si fos de marbre o pedra molt blanca, alternat amb lloses més fosques, con un immens tauler d’escacs, envoltat per a unes columnes que miraven el cel, sense teulada... vaig sentir i veure essers molt especials, tot amor, tot saviesa de la que surt de no saps on, harmonia, un esperit col·lectiu de tots som un, bon humor, alegria i unes cares de felicitat d’enveja... no s’estaven sense fer res, es reunien en grups, parlaven, meditaven, reien, s’estimaven, estaven intentant construir des d’allà un mon millor, eren els mestres, avatars, grans essers que havien o no passat per la terra, vaig veure o poder intuir algunes cares conegudes... no vaig saber entrar més endins. Però hi havia quelcom que em preguntava feia molt de temps i només sentir-ho dins meu, se’m va manifestar.

L’Àurea i jo fa anys, des que ens coneixem, que hem sentit que els nostres guies eren els representants d’una energia molt especial, la energia crística, Jesús i Mª de Magdala, però el meu pensament humà sempre em deia que això del Tantra i la Sexualitat Sagrada, ho estava unint amb ells, amb calçador. De sobte vaig rebre una resposta, què es un Crist?: un ésser que sent home, ha comprés que també es déu i que viu unint terra i cel... Vaja... el nostre unint terra i cel (sexe i ànima). Uau!!! El nostre mon espiritual i carnal eren un.

Em va agradar molt  era un bon lloc per descansar, viure i ajudar amb amor, pensaments, energia, llum, canalitzacions, intuïció, màgia... als que estan treballant a uns nivells inferiors en mons cop aquest que acabo de deixar.

Però abans de decidir vaig voler conèixer allò que havia sentit abans i vaig anar a un altre nivell (en dic nivell per dir-ho d’alguna forma) tot i que lo superior i inferior, allà no existeixen.

Al anar-m’hi atansant sentia cada cop més respecte, més la sensació de que anava a entrar en un lloc sagrat, un temple, quasi reverència..

Impossible d’explicar... tot, absolutament tot estava en harmonia, la natura, els elements, les plantes, arbres, camins, espais, llum, aigua, pedres... animals i persones, estava al paradís, la connexió entre tot era absoluta, miraves una flor i la flor amb una mena de llum et deia gràcies, les persones semblava que portaven una túnica quasi transparent damunt la seva nuesa, era la llum que feien... estaven nus, nens jugant, homes i dones banyant-se, uns altres fent-se l’amor, gent jugant, meditant, rialles... ningú em va veure... Vaig seure una estona assentat a terra per contemplar-ho i vaig sentir la connexió amb la terra i tota la seva saviesa, sentia que tot era increïble, vaig voler respectar el seu món meravellós i amb els ulls plens de llàgrimes boniques, sortides del cor... vaig marxar.

Vaig sentir que les dues visions eren dues possibles eleccions que podia triar, quin honor, quina sensació... feia uns dies no me’n sentia mereixedor.

On vaig?... per on has entrat, ara ja ho saps, ara el que et cal es viure el que et toqui havent sentit i viscut tot això... Abans de deixar aquella llum meravellosa, vaig plorar molt d’agraïment i vaig sentir quelcom molt especial... vaig sentir veus que em parlaven dins el cor, havia estat aprenent tota la meva vida passada a estimar i ara, per fi, em sentia com si jo fos tot amor.

I vaig entendre que les hores, dies, mesos o anys que em quedessin eren per viure, sentir y ser, fluir, gaudir, ser feliç i ser amor... que no cal fer grans coses, que tot vindria sol... ¡deixa’t portar!

Vull gaudir de cada instant, de cada mirada, carícia, petó, silenci, aliment, aire, llum, pensament, emoció, cos, orgasme... i que el meu dia a dia sigui un càntic de gracies, gracies, gracies... constant a aquest Univers Infinit i meravellós.

Ignasi Tebé Morera (25-30 d’octubre 2016)  MORIR PER VIURE - Segona part

Què passava si aquesta mort que acabava de viure no es produïa encara? si em quedaven hores o potser dies, mesos o anys... la meva malaltia seguia no tenint resposta, m’havien tret ja dos cops líquid de la pleura per a poder respirar, la infecció semblava que baixava però el líquid anava creixent cada dia... tacs, puncions, esperar resultats de les moltes analítiques i cultius, enganxar pleura amb pulmó, metàstasi del últim càncer, la cosa s’anava complicant i totes les sortides eren possibles, el que vaig veure molt clar aquest cop, es que el meu cos tenia una data de caducitat i que la mort m’acabava de donar una gran lliçó, una gran oportunitat, la de tornar a ser i viure de veritat.

Què passa si son encara uns dies? Què passa si el que em queden son alguns anys meravellosos de regal?

I vaig veure que el millor era decidir-me a viure cada instant plenament, com si fos l’últim, sense mirar enrere, ja ho havia fet, sense pensar en el futur, vivint el present intensament amb tota la consciència, gaudint l’instant i fluint cada dia un xic més cap a la Gran Llum, cap a la felicitat, cap al viure plenament amb aquest cos, sexe, cor, emocions i ànima. Era quasi l’eslògan de l’Àurea i jo, ara seria de veritat la nostra vida.

Pensar en ella va ser com tornar a néixer, amb ella podia compartir quasi el 100% de tots aquests moments màgics, totes les pors i totes les descobertes, amb ella podria viure aquesta nova vida que se’m havia regalat, tots dos ho desitjàvem, ho compartíem i ens enteníem molt bé.

Viure en l’amor pot ser molt pel·liculer, però compartir des de la llibertat total, des del respecte i la honra molts moments del dia a dia era un altre cosa, arribar a gaudir d’una confiança que ens permetés a tots dos poder rendir-nos o entregar-nos sabíem el que era, però ara ho volem viure les 24 hores, amb el cos, els pensaments, el cor i l’ànima.

Vàrem sentir-nos, malgrat les incerteses, animats per viure el temps que fos amb tota la plenitud. Per separat estem fent una gran part del nostre camí, però n’hi ha un altre, que ens ve de gust compartir i fer junts. Arrel d’aquesta mort, ara vull viure a tope!

Viure plenament sembla que no es pugui fer sense diners... podríem viatjar, anar a llocs, espectacles... que fins ara no hem tingut temps d’anar, deixar de treballar i viure de renda el que et quedi, o reduir despeses per poder fer altra coses... tot això son trampes.

Viure plenament les 24 hores vol dir saber respirar, mirar, escoltar, contemplar, assaborir, olorar, riure, tocar, sentir, fluir, ser... des de la experiència de l’instant present, des de la consciència que tens un cos per viure, per gaudir i pel plaer; uns coneixements que, com a eines meravelloses  que són, pots fer servir quan et calgui; un cor ple d’emocions per viure i sentir i una ànima que ens permet fer-ne de tot això una sola cosa.

Sentir-te un amb el Gran Masculí i el Gran Femení, viure’ls dins teu o amb els altres, sentir-te aigua i fer l’amor amb ella, o amb el foc, ser terra, però mirant també al cel... Sentir com tota la bellesa et parla i vol dir coses, des d’un cos nu, fins a una roca, planta, animal o posta de sol... què més dona!!!...

Quan vius així tot flueix, no cal fer plans de futur, ni agendar... sols deixar-te dur i viure’n l’experiència.

Quan ho sents així, molts cops el sexe i les estrelles es donen la ma, la vida es un munt de somriures i ¡oh miracle!, com que et sents feliç atraus la felicitat, con et sents ple atraus l’abundància...

Comences a descobrir que no pensant en la mort, ens hem perdut el plaer de viure, que buscant fer, tenir, aconseguir, recordar, planificar... ens estem perdent el ser i el sentir i per tant el gaudir, el plaer... la guspira de vida de cada instant.

Desitjaria, de tot cor, que alguns dels que ho esteu llegint, no em veieu com un il·luminat, ni com un místic o mestre... la meva vivència quedaria molt lluny vostre. No fa gaire era un merda i ara ho segueixo sent, però dins la meva petitesa he descobert un infinit que tots som.

Què bonic, què inspirat i què poc pràctic!

Aterra més Ignasi, no volis tant, vaig sentir... aprèn a viure.

Viure és gaudir de cada moment, ben despert, de cada un dels passos i de totes les coses que et passen pel camí... un somriure, una mirada amb algú, la fulla que cau, l’aparador d’una botiga, la mà de l’amic, el glop refrescant, la cadira on seus o la carícia sobre el cos estimat... viure està fet d’instants i, els instants, de petites i de grans coses. Si surts d’excursió, a passejar, o et poses a escriure o veus la tele o escoltes música o menges o cagues o fas l’amor o medites... viu aquells instants. De tota manera desprès de l’experiència en el “paradís” el que vull més es viure i sentir la natura... i deixar-me estimar per ella i si a més a més estic en companyia... Què vols que t’expliqui!!!

Segueixo a l’hospital, ingressat, encara sense respostes, em costa respirar, però no paren de passar-me coses boniques i algunes molt curioses: una nit de sobte em va aparèixer la cara d’un amic africà al que vaig ajudar, ens vam estimar i conviure un seguit d’experiències molt dures, sobre tot per ell, se’n va sortir, va tornar al seu país i el vaig veure i sentir somrient, tot donant-me les gràcies, darrera seu van anar apareixent moltes cares... recordava tots els seus noms (algunes d’infància... la meva primera novieta al 7 anys, la Catalina)... al final eren molts, família, amics, clients, gent del treball,  de la docència, de la consultoria, gent dels tallers i cursos, de les teràpies, del bar o fins i tot del carrer o una festa... i em vaig sentir més estimat que mai.

I el fet de voler viure amb intensitat, m’ha portat a fer, pas a pas, aquelles coses que volia fer abans de marxar... si marxo ara o més tard, no es cosa meva.

Em sento preparat per viure, gràcies a la mort.

Ignasi Tebé.